Minuts abans que el tren arribi a aquesta estació, desatesa la lectura del llibre, acomodant el punt de llibre entre aquestes pàgines, que posteriorment, passats ara sí, minuts, tornarà a estimular la meva lectura.
Cedeixo el seient al buit, doncs només l'aire agitat i invisible suspès en l'interior del vagó, testifica aquesta descripció escrita.
Dempeus, ajustant la meva esquena a la segona porta del primer vagó, que no s'obrirà fins a la pròxima parada, final del meu trajecte, espero l'últim esbufego de la locomotora, observant com un tropell desordenat de persones, envaeixen l'espai interior on fa breus minuts tot era silenci.
En aquesta posició, la meva esquena recolzada en la porta, els meus ulls rastregen la seva presència.
Per moments, les nostres mirades es creuen en la mateixa direcció sense salutacions. De vegades, les nostres mirades ordenen el balboteig dels llavis en un bon dia.
Totes aquelles vegades és el pensament que no té poder sobre el cervell qui se imagino aquesta veu en la mirada, però el nostre cervell adormit en aquesta hora o, més ben dit, el nostre cervell, tímid a totes hores, ofega el guió escrit del nostre pensament.
Un matí sí i un altre matí amb el mateix sí, Ella es queda a un sospir de la meva espatlla i fins i tot més que un sospir. De vegades, com aquest matí, les nostres muscles es freguen, les nostres mirades somriuen i les nostres veus desitgen sentir el murmuri com avui mateix notant l'alè d'un sobre l'altre o, l'alè d'Ella sobre la meva aspiració i anhel.
Avui m'he omplert més del seu perfum. Espero que el meu perfum, Eau de Rochas pour home, l'hagi fet clucar els ulls amb el mateix sentiment en el qual vaig tancar els meus ulls com per sentir-la més a prop del meu cervell.
Parlava. Comentava el seu cap de setmana amb un company de feina, de la seva empresa. (Obro parèntesi, un aclariment que no necessito aclarir; treballem en empreses diferents)
_......I saps què, mentre seguia el concert, no podia esborrar-me del cap, que aquesta cara m'és molt familiar. Saps quan coneixes algú o recordes a algú i no saps on ni en que temps? Doncs això m'estava succeint amb aquest tipus, el cantant del grup que amenitzava la festa.
El seu company deixa sentir la seva veu:
-No ho vas comentar amb les teves amigues, si coneixien aquest cantant que destrossava el teu pensament.
-Al final del concert- comenta Ella- es fa una mena de presentacions, una petita xerrameca, com quan amb un novel•lista en firma de llibres mantens tres o quatre paraules de cortesia o rigor. Ei; li vaig dir, escolta, et conec i no se d'on ni si et conec realment o em recordes a algú en particular.
Resposta del noi cantant:
-Sí; ens coneixem. Més ben dit, et conec de cada matí. Agafes el tren a Provença.
Ara Ella es dirigeix al seu company de feina, ulls ben oberts, manifestant-li la seva desil•lusió, i sorpresa alhora, en aquesta resposta del noi cantant. No sé, li continua dient al seu company, vaig pensar que podria ser un antic company de col•legi. Un amic de les meves amigues o un amic del meu germà. Però que em conegués d'agafar el tren cada matí a l'estació de Provença, això és l'últim. Que horror sentir-lo dir que em reconeixia d'agafar el tren. Que horror que la gent es quedi amb la cara d'una altra gent que no et coneix de res. Que horror que es quedés amb la meva cara. Que malson l'aixecar-me aquest matí i apropar-me a l'estació de Provença. Encara sort que no li he vist o no m'ha reconegut com cada matí en aquesta estació. Brrrrr.
El seu company de feina somriu, assenyalant que en el trajecte del dia a dia, tots ens coneixem sense conèixer-nos.
En escoltar l'última frase d'Ella, no puc retenir el meu somriure. Ella s'adona; es dóna compte que els meus ulls seguien els seus ulls i les seves paraules. Obeint al meu cervell, confesso en veu alta acompanyant el meu somriure:
-Quedat amb la meva cara. Quedat amb la meva cara però sense horrors. Quedat en el bon sentit.
Ella, somriu amb un somriure regalat, sense esforç. Amb un somriure de reconèixer-me cada dia mentre els nostres ulls es diuen paraules d'amor sense sorolls, sense sentir-nos.
Després, sense després, al següent segon, ensopegant les meves paraules en el seu somriure, manifest que possiblement d'allà, de quedar-se amb les cares de cadascú ve la frase amenaçadora assenyalada amb els dits índex i major als ulls : "M'he quedat amb la teva cara" .
Ella, de nou, enllaça el seu últim somriure amb el següent en pronunciar aquesta frase, mentre deixa caure la seva mà esquerra sobre la meva espatlla de dreta, assaltant els seus ulls la meva mirada.
Interpreto aquest descans dels seus dits de la mà esquerra com un: "No home, no; a tu et conec de cada matí i som còmplices d'un silenci".
La porta segona del vagó de tren romania oberta, la seva mà a la meva espatlla i la seva veu als meus ulls: “Ull, no caiguis. Baixes?”
La meva interpretació de la seva mà esquerra sobre la meva espatlla, no havia estat encertada.
En aquests 480 metres que transito de l'estació al centre de treball, el meu cervell dibuixa la seva cara sobre aquest espai buit que el matí m'ofereix. Un espai on només s’escolta la meva veu.
Cabells castanys, or a la primavera, cobreixen el seu fi coll com a bufanda abrigall en el temps. Una cara allargada, fina, blanca, transparent. Ulls desperts, malgrat l'hora, una mica cansats per l'última festa. Una boca bonica; acollidora, allargada com a gòndola veneciana. Uns llavis fins com veles sedoses transportant la gòndola de la seva boca. Llavis pintats moderadament com per esborrar l'horror d'aquella nit d'incert concert.
El meu pensament dicta que Ella, avui, llegirà aquesta carta. El meu cervell escriu que demá..................................
Demà. Minuts abans que el tren arribi a aquesta estació...........
Demà..........tot és tant incert.
Demà....... quina conversa justificarà la meva mirada en Ella.
