aquesta mirada estranyada
que ahir lluia amiga
que avui aombra l'ahir
Sempre amigues
compartint confidéncies
alliberant espurnes dels ulls
plens de goig i satisfació
Gelosa de lliurar-la
la feia visible, com un tresor
desproveïda d'ombres
amagada en les meves nits
despertant els meus dies
cómplices dels nostres desitjos
aparador dels nostres somnis
deixant-te veure
renovant el meu ésser
Honrat de la teva preséncia
murmuri de tantes coses
segur que desitges escoltar-me
segur que desitges sentir-me
arraconant l'ahir
De fet hi és aquí
escoltant sense pactes
llegint les meves lletres
les quals vas escriure ahir
compartint el mateix temps
el que ens queda per viure.
5 comentarios:
Segur, però també aprenem a matar els desitjos.
Les ombres sempre estan ahí, d'una forma o d'una altra. I si veiem que se'n van, en algun moment d'algun somni perdut en la memòria, al final les acabem perseguint, perquè les necessitem, com en Peter Pan, perquè els bons moments que hem viscut junts, com els d'aquella infantesa que no voliem deixar, no s'esvaixin en el no res. Perquè al final, serà l'única cosa que tindrem...en aquest temps que ens queda per viure.
Quan fas vacances?
sombras, acurrucadas en cada pliegue de sábana, junto con el aroma de su cuerpo desvanecido hace ya horas.
sombras, asomadas a medias entre renglones de persianas, deseosas por ver su silueta al salir del portal.
sombras, pegajosas como la resina, como el recuerdo de la noche pasada junto a él.
En un rincón del alma donde tengo la pena
que me dejó tu adiós.
En un rincón del alma, aún se aburre el poema
que nuestro amor creó.
Con las cosas más bellas guardaré tu recuerdo
que el tiempo no logró
sacarlo de mi alma, lo guardaré hasta el día
en que me vaya yo.
Les ombres mai no porten res bo... fins i tot estant embolicades en desigs, sempre estan cobertes de foscor.
És millor buscar llum, claredat, això sí, sempre embolicades en esperança i passió.
Un petó
amb una llampada de sol,
perquè t'il•lumini
en aquesta foscor
que et persegueix.
Solo es ruido, escuchó.
Se olvidó de su nombre,
de sus huellas en su piel,
del banco de aquel jardín.
Ruido seguirá recordándolo, siempre.
Publicar un comentario