el dia es fosc, adormit
dempeus a l’andana
separats per la ferida entre vies
descobreixo la teva llum
despertant al dia.
Desconeguda
et refugies darrere la vidriera
a la recerca de l’escalfor
sota la xarxa metàl•lica
banc fred de l’estació
una má amaneix els teus cabells
l’altra má dorm disfressada de guant.
Sospires
l’apresa veu en l’hora
anuncia l’arribada trontollant del comboi
confosa en el seu interior
entre altres ulls adormits
embarques cap el teu núvol
L’Eixample daurat
4 comentarios:
Eiiii veig que has pogut solucionar el tema de la imatge, m´alegro. Llàstima no haver arribat a temps :(, bé un altre dia sera.
Un poema precios de sentiment i nostalgia matinera, m´agrada !!!!
Petonssssssssss
Sí es bonito; no lo traduzcas, perdería ese ritmo lento, somnoliento de las mañanas de prisas, perdería esa mezcla de nostalgia y esperanza...
Un beso
Yo, como no se catalán tengo que ir al traductor para saber qué es lo que has escrito, y veo que se trata de un poema lleno de nostalgia, de sentimientos, de una distancia que separa, quizá no se trate de la lejanía de muchos kms, sino de la lejanía interior que se llega a sentir a veces cuando cada uno se mete en su mundo en su letargo para no querer despertar de él.
Un beso.
Hola,
M'has fet recordar els dies en que després de baixar del funi esperava en aquella estació i també em refugiava en una meva de gavia de vidre. Recordo que era molt d'hora i que feia molt de vent i fred. Fa molt de temps d'això, de vegades em sembla que això li passava a una altra persona.
Que tinguis una bona setmana.
Publicar un comentario