lunes, 15 de febrero de 2010

BARCELONA T'ESTIMO

Este poema quedó fijado en este espejo un 6 de Febrero del 2009. Hace unos días, por avatares de la vida o alternativa sin problema pero con aviso, como en las corridas de toros, no tuve otra opción que eliminarlo junto a la foto que acompañaba el poema. Hoy, cautivo, helado y desarmado el aviso en rojo, luce de nuevo en este espejo con nueva ventana abierta, es decir, con una foto del autor, del autor del poema, que no es otro que el creador de este bloc. Salud.

BARCELONA T'ESTIMO

Inclinado en tu pecho
oigo el silencio del poeta
prisionero en sus tristes redes
contemplo el mar encendido en su primera luz
forum desierto deslumbran mis ojos
desde la atalaya en mi Carmelo.

Tus manos trazan arterias
confundidas en abanicos de mil colores
en tío vivo de lenguas en voces
en plátanos con tu nombre
en ramblas con tus flores

Calles estrechas en mi horizonte
ensanche de tu risa
placitas dormidas, donde el riego del día
respeta el fuego
del último amor en la noche.

Tus labios entreabiertos, sin tristes redes,
húmedos de vida
como bocanada en puerto
me abrazan con un beso
como amor rompeolas.

Barcelona: T'estimo.

domingo, 29 de noviembre de 2009

L'OBLIT

Mentre declinaven els flocs
presoners en la bola de cristall
buscant ells mateixos aixoplugar-se del fred i pluja
vaig voltejar l’esfera
per alliberar el passat
qualsevol temps passat va ser abrupte
vaig notar fred als dits
sobre la tètrica poma de vidre.
Vestida per unes mans obertes
queien com pomes de foc
com flocs de neu
les paraules
els fets.
Aixoplugant els petons
presoners en el cel de la boca
una llengua sense terra
travessava la entollada ferida
l’oblit
s’havia instal•lat en el fons de l’esfera.

sábado, 14 de noviembre de 2009

CUCA DE LLUM


Apareixes com cuca de llum
encenent la tarda
flames tremoloses
ardents desitjos
quan et veig entre flames
un calfred s'estremeix dintre meu
els pins sense vergonya
airegen el repelús del vent
al mateix temps que el meu cos
espantat com flamarada de foc
acollit per el teu cos
quedo atrapat
ebri d’aquesta llum
cuca del meu somni.

miércoles, 4 de noviembre de 2009

ESCRIBIENDO UN POEMA


Una mañana limpia, fresca
brillante su luz tras el cristal
el cuadro extiende sus colores
el proyector de luz, acercaba sus movimientos
sus manos friccionaban sus pechos
recogía su melena destilando el agua
en su reciente ducha
el vidrio esmerilado vedaba
compartir su belleza como el día
limpia, suave, fresca, deslumbrante.

El cuadro de la mañana, proyectaba su color
vida entre paredes
hojarasca arremolinada
chasis en tus áticos
verde en su ladera
rasurada su cresta
color de tierra en su lejanía
el horizonte azul
traía su nombre escrito
su risa de mar.

Una mañana limpia, añil, coloreada de sol
el que acompaña mi trote
galopamos desde el viejo hipódromo hortense
barrio de nuestra juventud
nuestros primeros besos
besos callados
que no molestaran las palabras
cabalgamos por nuestra sierra
el turó del hombre
cielo azur sin líneas en tiza negra
que emborrone nuestros días

Una mañana limpia, fresca
brillante de luz
en la lejanía
las colinas de tu turó se visten de blanco
ese polvo recogido en la fría noche
rocío en la mañana
el vaho de tus besos
pinta la dulce fumarada blanquecida
sobre la geografía de tu cuerpo
blancas colinas

Tras el cristal
caballo alado
como Pegasus
siento tus caderas
tus largas piernas
tu cuerpo pegado al mío
efeméride de ayer.

Una mañana fría
limpia, fresca
escribiendo la palabra
de aquel beso callado.

lunes, 26 de octubre de 2009

TRAJECTE D'AVUI


Minuts abans que el tren arribi a aquesta estació, desatesa la lectura del llibre, acomodant el punt de llibre entre aquestes pàgines, que posteriorment, passats ara sí, minuts, tornarà a estimular la meva lectura.
Cedeixo el seient al buit, doncs només l'aire agitat i invisible suspès en l'interior del vagó, testifica aquesta descripció escrita.
Dempeus, ajustant la meva esquena a la segona porta del primer vagó, que no s'obrirà fins a la pròxima parada, final del meu trajecte, espero l'últim esbufego de la locomotora, observant com un tropell desordenat de persones, envaeixen l'espai interior on fa breus minuts tot era silenci.
En aquesta posició, la meva esquena recolzada en la porta, els meus ulls rastregen la seva presència.
Per moments, les nostres mirades es creuen en la mateixa direcció sense salutacions. De vegades, les nostres mirades ordenen el balboteig dels llavis en un bon dia.
Totes aquelles vegades és el pensament que no té poder sobre el cervell qui se imagino aquesta veu en la mirada, però el nostre cervell adormit en aquesta hora o, més ben dit, el nostre cervell, tímid a totes hores, ofega el guió escrit del nostre pensament.
Un matí sí i un altre matí amb el mateix sí, Ella es queda a un sospir de la meva espatlla i fins i tot més que un sospir. De vegades, com aquest matí, les nostres muscles es freguen, les nostres mirades somriuen i les nostres veus desitgen sentir el murmuri com avui mateix notant l'alè d'un sobre l'altre o, l'alè d'Ella sobre la meva aspiració i anhel.
Avui m'he omplert més del seu perfum. Espero que el meu perfum, Eau de Rochas pour home, l'hagi fet clucar els ulls amb el mateix sentiment en el qual vaig tancar els meus ulls com per sentir-la més a prop del meu cervell.

Parlava. Comentava el seu cap de setmana amb un company de feina, de la seva empresa. (Obro parèntesi, un aclariment que no necessito aclarir; treballem en empreses diferents)

_......I saps què, mentre seguia el concert, no podia esborrar-me del cap, que aquesta cara m'és molt familiar. Saps quan coneixes algú o recordes a algú i no saps on ni en que temps? Doncs això m'estava succeint amb aquest tipus, el cantant del grup que amenitzava la festa.

El seu company deixa sentir la seva veu:

-No ho vas comentar amb les teves amigues, si coneixien aquest cantant que destrossava el teu pensament.

-Al final del concert- comenta Ella- es fa una mena de presentacions, una petita xerrameca, com quan amb un novel•lista en firma de llibres mantens tres o quatre paraules de cortesia o rigor. Ei; li vaig dir, escolta, et conec i no se d'on ni si et conec realment o em recordes a algú en particular.

Resposta del noi cantant:

-Sí; ens coneixem. Més ben dit, et conec de cada matí. Agafes el tren a Provença.

Ara Ella es dirigeix al seu company de feina, ulls ben oberts, manifestant-li la seva desil•lusió, i sorpresa alhora, en aquesta resposta del noi cantant. No sé, li continua dient al seu company, vaig pensar que podria ser un antic company de col•legi. Un amic de les meves amigues o un amic del meu germà. Però que em conegués d'agafar el tren cada matí a l'estació de Provença, això és l'últim. Que horror sentir-lo dir que em reconeixia d'agafar el tren. Que horror que la gent es quedi amb la cara d'una altra gent que no et coneix de res. Que horror que es quedés amb la meva cara. Que malson l'aixecar-me aquest matí i apropar-me a l'estació de Provença. Encara sort que no li he vist o no m'ha reconegut com cada matí en aquesta estació. Brrrrr.

El seu company de feina somriu, assenyalant que en el trajecte del dia a dia, tots ens coneixem sense conèixer-nos.

En escoltar l'última frase d'Ella, no puc retenir el meu somriure. Ella s'adona; es dóna compte que els meus ulls seguien els seus ulls i les seves paraules. Obeint al meu cervell, confesso en veu alta acompanyant el meu somriure:

-Quedat amb la meva cara. Quedat amb la meva cara però sense horrors. Quedat en el bon sentit.

Ella, somriu amb un somriure regalat, sense esforç. Amb un somriure de reconèixer-me cada dia mentre els nostres ulls es diuen paraules d'amor sense sorolls, sense sentir-nos.

Després, sense després, al següent segon, ensopegant les meves paraules en el seu somriure, manifest que possiblement d'allà, de quedar-se amb les cares de cadascú ve la frase amenaçadora assenyalada amb els dits índex i major als ulls : "M'he quedat amb la teva cara" .

Ella, de nou, enllaça el seu últim somriure amb el següent en pronunciar aquesta frase, mentre deixa caure la seva mà esquerra sobre la meva espatlla de dreta, assaltant els seus ulls la meva mirada.
Interpreto aquest descans dels seus dits de la mà esquerra com un: "No home, no; a tu et conec de cada matí i som còmplices d'un silenci".

La porta segona del vagó de tren romania oberta, la seva mà a la meva espatlla i la seva veu als meus ulls: “Ull, no caiguis. Baixes?”

La meva interpretació de la seva mà esquerra sobre la meva espatlla, no havia estat encertada.

En aquests 480 metres que transito de l'estació al centre de treball, el meu cervell dibuixa la seva cara sobre aquest espai buit que el matí m'ofereix. Un espai on només s’escolta la meva veu.
Cabells castanys, or a la primavera, cobreixen el seu fi coll com a bufanda abrigall en el temps. Una cara allargada, fina, blanca, transparent. Ulls desperts, malgrat l'hora, una mica cansats per l'última festa. Una boca bonica; acollidora, allargada com a gòndola veneciana. Uns llavis fins com veles sedoses transportant la gòndola de la seva boca. Llavis pintats moderadament com per esborrar l'horror d'aquella nit d'incert concert.

El meu pensament dicta que Ella, avui, llegirà aquesta carta. El meu cervell escriu que demá..................................

Demà. Minuts abans que el tren arribi a aquesta estació...........

Demà..........tot és tant incert.

Demà....... quina conversa justificarà la meva mirada en Ella.

sábado, 17 de octubre de 2009

EL MATÍ FRED, HUMIT

Arribo a la vella estació a aquesta hora transparent
que retorna el cristall fosc del mirall
una foscor a banda i banda de la andana
trencada per l'arribada en sospir.

S2 encesos ulls sobre el seu front
feia el verd final, esperança
com el Vallés no hi ha res, dormint Pere Quart
S1 Egara romana, sensacions diferents.

7H 42 precipitats passos de l'últim a arribar
nens i nenes imitant el joc dels joves
mirant-se d'amagatotis, lliscant el primer petó del matí
altre matí humida, freda.

Darrere d'aquesta fina cortina de boira
com cada matí
ella s'acomoda al costat de la finestra
un llibre; una mirada
l'encreuament de mirades
s'esquinça en la paral•lela de la nostra adreça.

Demà, quan buidi el dia
la seva mirada sorprendrà la meva mirada
a aquesta hora que la tardor
vesteix de paraules el camí solitari
d'aquest matí
esperant de nou la frescor
de la seva matèria grisa.

viernes, 9 de octubre de 2009

L'OMBRA

L'ombra avançava
cobrint la delicadesa de la seva pell bruna
eriçada d'un vel plàcid, transparent
com quan la brisa acaricia el rostre.
Despullant l'ombra
vaig adormir els meus llavis
sobre el seu pit
amb tacte.
Free counter and web stats